Video: fragment de la Sonatina per a flauta i piano de Paul Badura-Skoda, una obra poc interpretada a les sales de concerts, en versió del Duo Bruyères al CastellSerà de Nit 2018.

https://www.facebook.com/plugins/video.php?href=https%3A%2F%2Fwww.facebook.com%2Fisabelserrabargalloflutist%2Fvideos%2F1764366526945472%2F&show_text=1&width=476

Foto enviada per Isabel Serra (1)

Concert del Duo Bruyères al cicle Castellserà de Nit – Agost 2018

Dijous 9 d’agost a les 22.00 h el Duo Bruyères actuarà a Castellserà interpretant obres de Debussy, Soler, Badura-Skoda, Setó, Toldrà i Moszkowsky. El duo el formen Andrés Moya, piano i Isabel Serra Bargalló, flauta travessera. El concert serà al Racó d’Antany, un recollit espai a l’aire lliure prop de la plaça de l’Església de Santa Maria Magdalena amb una acústica idònia per la música de cambra. Llegim les paraules de Claude Debussy sobre la música a l’aire lliure a El señor corchea y otros escritos: “La música está por todas partes. No está encerrada en los libros. Está en los bosques, en los ríos y en el aire”. Estem convençuts que la música arribarà en estat pur en aquest entorn sota les estrelles. L’entrada és lliure.

IMG-20180730-WA0001

El mito de Pan y Syrinx, por Britten y Debussy, a través de la flauta

Benjamin Britten compuso las 6 Metamorfosis según Ovidio, op. 49 (1951) para oboe solo inspirándose en diversos personajes de la mitología grecorromana. El poeta Ovidio (43 a. C. – 17 d. C) explica el origen mitológico de la flauta de Pan o siringa en el Primer Libro de sus Metamorfosis: Pan, un personaje mitad hombre, mitad cabra, que tomaba parte en las orgías de las ninfas de las montañas, se enamora de una náyade llamada Syrinx y un día comienza a perseguirla. Ella huye hasta que un río le impide escapar de Pan. Cuando éste está a punto de abrazarla, ella pide a las ninfas que la ayuden y queda convertida en una mata de cañas. Pan corta las cañas y las une para fabricar una flauta a la que dará el nombre de la muchacha.

Claude Debussy (1862-1918), Syrinx (1913):

Benjamin Britten (1913-1976), Pan (1951):

Pan es la primera de las Metamorfosis de Britten y decidí hacer la versión para flauta en 2013 en homenaje al centenario del nacimiento del compositor. Britten nace, curiosamente, en 1913, año de composición de la célebre Syrinx. A su vez, nos encontramos en 2018, centenario de la muerte de Debussy. Esta serie de coincidencias me impulsan a compartir hoy, en honor a estos dos compositores, la grabación que de las dos obras realicé en el seno del disco “Flute Spirit” (2017), consistente en obras para flauta sola del s. XX y XXI.

Duo Bruyères: notes al programa, estiu 2018

“El Duo Bruyères es mostrà com dos intèrprets molt competents artísticament parlant unint la dolcesa de la flauta travessera amb la perfecta compenetració amb el piano per oferir-nos una actuació de molt alta qualitat plenament reconeguda pels aplaudiments del públic assistent amb un programa molt atraient i no exempt de dificultat tècnica i expressiva que va estar sempre molt ben resolta.”

Revista “Vibracions”, Associació Musical de Mestres Directors

28164459_1769448593362734_1427738863163794857_o

El Duo Bruyères, des de la seva formació,  pretén fer música més enllà dels instruments. És per això que escollim, en cada producció, un programa del nostre gust, independentment de que les obres que el conformen siguin o no originals per a flauta i piano; explorem així repertori per a altres formacions arranjat per al nostre duo, al costat d’obres originals per a flauta i piano que per diverses circumstàncies no són tan conegudes com d’altres del repertori habitual.

La subtilesa i els colors de Claude Debussy (1862-1918) obren el concert amb el Preludi de la “Suite Bergamasque”, original per a piano sol, arranjat per a duo per Peter Kolman. De la poesia i la fluïdesa impressionista, instal·lada en la forma musical barroca de la suite, passem a una dansa del s. XVIII del compositor català Antoni Soler (1729-1783) inclosa en un dels seus quintets per a clave i quartet de corda: el “Minuetto con Variazioni” del Quintet núm. 4 arranjat per Andrés Moya. Les dues peces ofereixen un bon contrast estilístic però comparteixen la mateixa elegància en l’esperit.

El segon bloc del concert el dediquem a dos compositors i pianistes actuals en actiu que han escrit peces originals per a flauta i piano. La primera d’elles és la Sonatine Romantique del vienès Paul Badura-Skoda (1926), seguida per la Tocatta-Impromptu del compositor montblanquí Conrad Setó (1958). Amb aquest últim el Duo Bruyères estableix, des de fa uns anys, una relació d’amistat i col·laboració que s’ha vist reflectida en repetides interpretacions de les seves obres en concert. Creiem que la qualitat musical i artística d’aquest repertori poc interpretat mereix que el públic el conegui i el gaudeixi tant com ho fem nosaltres.

Continuem amb més música catalana de la mà d’Eduard Toldrà (1895-1962) i el seu Sonetí de la Rosada, per a violí i piano. I per acabar, tres de les Danses Espanyoles op. 12 del polonès Moritz Moszkowski (1854-1925), originals per a piano a quatre mans i arranjades per a violí i piano per Ph. Scharwenka. L’adaptació per a flauta d’aquestes dues obres és de Isabel Serra, i en totes elles es percep la llum i l’alegria pròpies d’una música que beu del romanticisme però que s’aboca ja als nous horitzonts del nacionalisme musical.

El Duo Bruyères pròximament al cicle CastellSerà de Nit 2018

Un tastet de dues de les peces que oferirem el 9 d’agost al concert a Castellserà, Lleida, dins del cicle CastellSerà de Nit, amb obres de Debussy,  Soler, Badura-Skoda, Setó, Toldrà i Moszkowsky. Ben aviat us donarem més detalls!

“Lección de bella musicalidad y tímbrica que roza la excelencia.”

Comentario a cargo de Luís Suárez en el blog especializado en música “Tarraco’s Culture Club” sobre el concierto de Isabel Serra y Glòria Coll el pasado 5 de julio en festival de Centcelles en el siguiente enlace:

5 de julio de 2018 – Festival de Centcelles, Constantí (Tarragona) – Concierto de música del Barroco: Isabel Serra, flauta barroca y Gloria Coll, violonchelo barroco.

36669885_2094464567494240_4849522448078471168_o

G. Ph. Telemann: Fantasia XI in G Major, for solo traverso

Live concert at Centcelles roman mausoleum, Constantí, Tarragona, 5th july 2018.

Isabel Serra i Glòria Coll, concert de música barroca. Notes al programa.

220px-Boismortier

Joseph Bodin de Boismortier

Joseph Bodin de Boismortier va ser el més prolífic i eclèctic dels compositors francesos que varen escriure per a flauta travessera entre 1720 i 1740. Partint de posicions “modernes” i decididament italianitzants, no va dubtar a situar-se també com a autèntic representant de l’“estil antic” francès a la manera del més nostàlgic dels “lullystes”. No es tracta d’una tardana conversió a l’estil francès, sinó provablement d’un hàbil i eficaç homenatge comercial als gustos de part del variat mercat parisenc del qual Boismortier depenia. Les Six Suites de pièces pour une flûte traversière seule avec la basse op. 35, entre la que es troba la Cinquième Suite en si menor, publicades a París el 1731, estan escrites en “estil antic” francès, i com a tals requereixen, en particular els préludes, una execució expressiva, solemne i pomposa; usant les paraules de Hotteterre: amb “beaucop d’inegalité”. L’estil modern derivat de la sonata i del concert italià, tot i que del tot absent en l’estructura formal de les peces, es troba  en algun cas ocultament present en alguns elements dels moviments més ràpids, brillants i tècnics, per als quals s’aconsella una execució més italianitzant. (1)

Entre la seva extensa i variada producció, Georg Philipp Telemann va cultivar el camp de la música de cambra sense baix continu amb especial cura. Això inclou obres per a flauta i violí, dissenyades per a un, dos o quatre instruments. Destinades a l’amateur musical o a l’estudiant, representen autèntics documents de música barroca instrumental, l’esperit original de la qual experimentem de nou avui en dia. (2) La Fantasia núm. 11 en Sol Major per a flauta sola de Telemann pertany a les 12 Fantasies que es van publicar al voltant de 1727 o 1728. Pel que fa a la font i a la seva reproducció ens hem de referir a la “Musikalische Werke”, Volum VI. Perfectament podria haver estat ell mateix qui va preparar les plantilles d’impressió i aquesta hauria estat una de les seves primeres incursions en aquest camp. (3)

220px-George_Frideric_Handel_by_Balthasar_Denner

G. F. Haendel

A l’Anglaterra dels 1720s, quan Georg Friedrerich Haendel va escriure la majoria de les seves sonates per a un instrument i baix continu, la flauta travessera estava esdevenint l’instrument domèstic més popular, desbancant la flauta de bec. L’editor de Londres John Walsh va adquirir deu de les sonates per a instrument sol i baix continu que Haendel havia escrit, sense que el compositor n’estigués assabentat, i va decidir editar-les com a sonates per a flauta travessera. Es va trobar amb dos problemes relacionats amb la seva venda: primerament, era normal publicar sonates en sets de sis o de dotze, no de deu; segon, i el més important, ni una de les sonates de Haendel era per a flauta travessera: n’hi havia tres per a violí, dues per a oboè i cinc per a flauta de bec. Walsh era un astut home de negocis i bastant poc escrupolós; així que va fer un set de dotze afegint dos sonates per a violí d’un altre compositor (fins al present no identificat) i transportant a altres tonalitats la resta de peces. Aquesta edició, plena d’errors, es va publicar pels voltants de 1730 amb un títol fals en francès atribuint-les a Jean Roger d’Amsterdam (qui havia mort el 1722). La Sonata en Sol Major ha estat ben coneguda pels flautistes des de fa molt. S’ha fet molta feina en anys recents per clarificar el text i les fonts de totes les sonates per a instrument sol i continu de Haendel. Quan el 1730 Haendel va establir Walsh com el seu únic editor, les sonates es van re-imprimir en una edició més correcta. Algunes de les errades més grans es van corregir, però tres de les sonates, entre elles la Sonata en Sol Major, es van deixar com estaven; per tant, és possible plantejar-se que Haendel acceptés la versió de Walsh d’aquesta sonata com a alternativa viable per la flauta travessera. (4)

Quantz

J. J. Quantz

Fantasier og Capricer af Quantz – aquest és el títol d’un manuscrit de 57 pàgines, sens dubte escrit per un copista del s. XVIII, al que pertany la Fantasia en mi menor de Johann Joachim Quantz, i que es troba a la Biblioteca Reial de Copenhagen. Podem afirmar amb certesa que les pàgines supervivents estan incompletes: la paginació del manuscrit va ser feta més tard i no de la manera més lògica. L’autoria de Quantz és només certa per a algunes de les peces. La partitura dels Solfeggi Pour La Flute Traversiere avec l’enseignement, Par Monsr. Quantz del mateix editor, el document pedagògic de les classes de flauta de Frederic el Gran amb els comentaris originals del seu professor Quantz, ens dóna la clau de la l’autoria. En ell trobem indicacions per la interpretació i l’execució tècnica de trenta de les peces d’aquest recull, i unes poques inequívoques pistes dels compositors de la resta d’elles. Alguns dels moviments sense acompanyament de la col·lecció són “peces de recital”, d’altres estan més en la natura d’estudis i cobreixen tots els problemes tècnics de la música per a flauta del s. XVIII: doble picat, octaves legato, notes altes, trinos i molt més. (5)

220px-Telemann

Georg Philipp Telemann

Georg Philipp Telemann va dominar el món musical d’Hamburg durant quaranta-sis anys. S’havia traslladat a aquest bastió de la Il·lustració alemanya des de Frankfurt per prendre posició dels càrrecs de director musical de cinc esglésies importants i cantor d’una escola, el Johanneum. Telemann finalment es va desenvolupar tan bé en aquesta comunitat culturalment floreixent que es va poder permetre dir que no a la feina de cantor a St. Thomas de Leipzig, i també declinar l’excepcional honor de fundar una orquestra alemanya a la cort de St. Petersburg. El seu comentari de que vivia “a la pàtria de la música” no era simplement retòrica florida barroca. Mentre es trobava amb les seves nombroses i variades obligacions com a director de música d’església, Telemann va crear una increïble indústria: era un veritable compositor políglota, que fins i tot es va vestir amb la “bellesa bàrbara” de la música popular de Polònia i Moràvia amb “robes italianes” i va tenir èxit produint innombrables peces de música instrumental, així com complint amb els seus deures cívics. Increïblement versàtil, Telemann estava al cim de la seva creativitat quan el 1728 va publicar la Primera Part de les seves Sonate Metodiche. Aquell mateix any també va començar a editar el primer diari musical alemany i es va assegurar que tot es feia correctament transcrivint moltes de les composicions sobre les planxes personalment. El 13 d’abril el Holstein Correspondent va anunciar que la Primera Part de les Sonate Metodiche s’havia publicat i que es podia obtenir a Peter Heuss a Hamburg. La Segona Part, el següent “capítol”, de nou amb sis sonates (aquest cop, d’altra banda, totes consistents de cinc moviments), es va publicar el 1732. Telemann va dedicar aquesta publicació als germans Rudolph i Hieronymus Burmester, qui tenien en gran estima als patricis de Hamburg dedicats al propòsit de la música. Aquestes sonates varen ser la resposta a les seves repetides peticions de peces noves per tocar. El Holstein Correspondent del 13 d’abril de 1728 prometia que les últimes sonates de Telemann provarien ser “molt útils per aquells que desitgessin estudiar l’art de l’ornamentació melòdica”, amb “el primer Adagio acompanyat d’ornaments”. Per als moviments lents de les dotze sonates, Telemann va imprimir, una sobre de l’altre, totes dues versions sense decoració i ornamentades de la melodia, amb la intenció de demostrar com una melodia simple podia decorar-se amb gust à la mode – d’aquí el títol de sonates “metòdiques”. La por un cop expressada per Johann Joachim Quantz de que un moviment adagio podia ser “mutilat per l’intèrpret sense experiència en el seu esforç per extemporitzar ornaments” podria haver estat experimentat també per Telemann per tal de que suggerís les seves pròpies ornamentacions. L’intèrpret, d’altra banda, no s’hauria de sentir forçat a seguir el model com un esclau. Com era comú en aquells dies, Telemann va deixar l’elecció de l’instrument melòdic als intèrprets (violí i flauta es podien intercanviar). D’altra banda, d’acord amb certes figuracions i el tractament melòdic específicament característic del violí o de la flauta, Max Seiffert, en el prefaci de la seva edició d’aquestes sonates, assigna la Sonata en mi menor a la flauta. Les sonates “metòdiques” de Telemann són no només un document valuós sobre les pràctiques interpretatives de l’era del Barroc tardà, sinó que també ofereixen al modern amant de la música una excel·lent introducció a la natura de la producció domèstica de música per a la família de classe mitjana d’aquells dies. (6)

NOTES:

  1. Castellani, Marcello: Introducció a l’edició facsímil de les Six Suites de pièces pour une flûte traversière seule avec la basse 35 de J. B. de Boismortier.
  2. Hausswald, Günther: Prefaci a l’edició de les 12 Fantasies de Telemann, ed. Bärenreiter, 1955.
  3. Brown, Rachel: Las Fantasías de Telemann, una proeza de ingenio e imaginación (trad. J. R. Rico). Revista Todo Flauta.
  4. Best, Terence: Introduction to the F. Haendel, The Complete Sonatas for Flute and basso continuo, ed. D. Lasocki (Faber Music, London).
  5. Michel, Winfried i Teske, Hermien: Introducció a l’edició dels Quantz Capricen, ed. Amadeus.
  6. Worbs, Hans Christoph: notes al programa de l’LP de les Sonates Metòdiques per Brüggen, de Vries, Bylsma, Leonhardt i The Boston Museum Trio, 1983.

Dijous 5 de juliol, II Cicle de Concerts a Centcelles amb Isabel Serra i Glòria Coll

Isabel Serra, traverso i Glòria Coll, violoncel

Isabel Serra, traverso i Glòria Coll, violoncel, presenten un concert de música de cambra amb obres per a traverso i baix continu, violoncel sol i flauta sola, pertanyents al barroc europeu de la segona meitat del s. XVIII, interpretada amb instruments històrics. El programa del concert constarà d’obres de Boismortier, Telemann, J. S. Bach, Haendel i Quantz.

En aquests enllaços trobareu informació sobre el concert que Isabel Serra i Glòria Coll duran a terme el proper dijous 5 de juliol a les 20:30 al Conjunt Monumental de Centcelles:

http://web.constanti.cat/events/ii-cicle-de-concerts-a-centcelles-amb-isabel-serra-i-gloria-coll/

https://www.tarragona.cat/programa-cultural-jocs-mediterranis/arts-esceniques/concert-de-cambra.-cicle-de-concerts-al-conjunt-monumental-de-centcelles

L’entrada és gratuïta.

Com arribar: prem aquí