L’origen dels instruments de vent segons la mitologia grega i romana

Per Isabel Serra Bargalló, flautista i llicenciada en Història de l’Art per la Universitat Rovira i Virgili de Tarragona.

Article publicat a la revista “Salou Magazine” núm. 7 de juny/juliol 2008:

L’orígen dels instruments de vent segons les mitologies grega i romana

De la mateixa manera que la música a l’antiga Grècia estava estretament lligada a la poesia, són nombrosos els relats mítics greco-romans que ens presenten històries i personatges vinculats a la música. Els mites són un element important i insustituïble a l’hora de penetrar en el món musical de l’Antiguitat i ens ajuden a comprendre la funció primària que la música desenvolupava en aquella època.

L’instrument de vent més popular i extès a l’antiga Grècia fou l’aulós, inventat míticament per Atenea i adoptat per Màrsias. També fou l’instrument preferit de Dionís, deixeble d’aquest últim. De boquilla de doble llengüeta, cilíndric o lleugerament cònic, podia estar fet de canya, fusta o ivori, i fou un dels predecessors de la família de l’oboè. També es tocava per parells, i llavors s’anomenava diaulós (fig. 1).

A La Política, Aristòtil ens explica que Atenea, en reflexar-se mentre tocava en les aigües d’un rierol i veure com se li deformaven les galtes, va rebutjar l’aulós i el va llençar ben lluny. El sàtir Marsias recollí i adoptà l’instrument llençat per Atenea i acabà convertint-se en un gran músic. Va inventar el diaulós i reptà Apolo, que tocava la lira, a una competició musical després de la qual, vençut, quedaria sotmès pel seu rival; Apolo el va lligar a un arbre i el va escorxar viu.

Un altre instrument, la syrinx o flauta de Pan (fig. 2), estava feta de tubs de diferents llargades units entre sí. Cadascun d’aquests tubs (fins a dotze o catorze), tancats per un extrem amb taps de cera, estava obert per l’altre costat. Cada tub donava lloc a una nota diferent en dirigir-hi l’alè. El so es produia de manera semblant en instruments precursors de la família de les flautes travesseres com el photinx, fet de fusta i d’origen egipci o el tityros, flauta de pastor feta de canya o jonc. La diferència és que aquests instruments constaven d’un sol tub amb forats. Mentre la invenció de la siringa s’atribuí a Pan, fou Silè, el seu fill, l’inventor de les flautes de diversos forats.

Pan, la divinitat pastoral per excel·lència, era un personatge meitat home, meitat cabra que prenia part en les orgies de les nimfes de les muntanyes. L’atribut que, més que cap altre, confereix a Pan el seu aspecte de pastor és la siringa. Ovidi explica l’origen d’aquest instrument al primer llibre de les Metamorfosis: Pan s’enamora d’una nàiade anomenada Siringe i un dia comença a perseguir-la. Ella fuig fins que un riu li barra el pas i li impedeix escapar de Pan. Quan aquest està a punt d’abraçar-la, ella demana a les nimfes que l’ajudin i queda convertida en una mata de canyes. Pan talla les canyes de forma desigual i les uneix amb cera per fer una flauta a qui dóna el nom de la noia.

Al segle XX, Claude Debussy composaria una bella peça per a flauta anomenada Syrinx, inspirada en el personatge femení del mite. Poc després Arthur Honneger respon artísticament, i amb no poc humor, amb una altra peça per a flauta inspirada en Pan: La Danse de la Chèvre. L’evocació del mite d’Ovidi ens pot ajudar a gaudir molt més de l’audició d’aquestes obres, que us recordem en la versió d’Emmanuel Pahud (EMI) i Gisela Mashayeki (RAP).

About Isabel Serra Bargalló

Flutist / Flautista
This entry was posted in Articles, Premsa. Bookmark the permalink.

Leave a Reply

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Change )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Change )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Change )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Change )

Connecting to %s