“El duet (Becerra-Serra) ens va interpretar l’Elegía para Cintio Vitier que Brouwer va escriure per a guitarra i flauta el 1960. Tocava la travessera Isabel Serra Bargalló, reusenca, (…) una intèrpret que llueix com a solista, integrada en formacions de cambra i orquestres. En el decurs de la seva actuació vam escoltar una peça de Conrad Setó (qui en diverses ocasions ha escrit per a ella).
A la guitarra hi havia la tarragonina Carmen Becerra, (…) un luxe gaudir de la seva presència. La seva acurada educació aplega els magisteris de la gran dama de la guitarra, María Luisa Anido, (…), de José Tomás (…) i de Carles Trepat, l’última baula d’una cadena de guitarristes catalans que, per mediació de Pujol i Llobet, es remunta fins a Tàrrega.
El duo Becerra-Serra va interpretar la composició més recent de tot el festival, escrita per José Antonio Chic el 2002.”
Resum del text de Tomàs Sainz Rofes, reusdigital.cat
Crònica completa:
Per Isabel Serra Bargalló
A les primeries del s. XVIII, quan s’eclipsa el Rei Sol, el seu besnét i successor és encara un infant. A la mort del regent Felip d’Orleans el 1722 es proclama monarca un nen de només 12 anys, de personalitat tortuosa i indolent, protagonista d’un controvertit regnat que marcarà la França rococó. Per favor del jove Lluís XV, assessorat pel seu primer ministre, el cardenal Fleury, s’inauguraran el 1725 a París els Concert Spirituel amb la intenció de proporcionar entreteniment a la burgesia acomodada, als aristòcrates i als viatgers. Els concerts es realitzaven per setmana santa i en dates religioses en les que tancaven altre tipus d’espectacles. Se celebraven al gran Salon des Suisses del Palau de les Tulleries i s’hi podien escoltar obres sacres barrejades amb peces instrumentals virtuoses. Entre els compositors i intèrprets amb els que es va comptar als Concert Spirituel trobem Boismortier, Leclair, Barrière o Blavet.
PROGRAMA
Suite n. 4 op. 35 en Re Major (1731) – J. B. de Boismortier (1689-1755)
1er Prélude en si menor, de L’art de préluder (1719) – J. Hotteterre (1674-1763)
Sonata n. 11 op. 2 en si menor (1728) – J. M. Leclair (1697-1764)
Sonata n. 1 en la menor, del Livre II (1735) – J. B. Barrière (1707-1747)
Le Coucou, del 1èr Livre de pièces de clavecin (1735) – L. C. Daquin (1694-1772)
Gigue en Rondeau, del 1ère Recueil de Pièces (1744) – M. Blavet (1700-1768)
1er & 4e Préludes en Sol Major, de L’art de préluder – J. Hotteterre (1674-1763)
Sonata n. 1 op. 2 en Sol Major (1732) – M. Blavet (1700-1768)
Joseph Bodin de Boismortier (1689-1755) va ser el més prolífic i eclèctic dels compositors que varen escriure per a flauta. De gran popularitat, a diferència d’altres coetanis va esdevenir un home ric sense la necessitat de patrons o protectors. La Quatrième Suite en Re Major, de les Six Suites de pièces pour une flûte traversière seule avec la basse op. 35 (1731), està escrita en estil antic francès a la manera nostàlgica dels “lullystes”. Com a tal requereix, en particular el Prélude, una execució expressiva, solemne i pomposa. Per altra banda, l’estil italià es troba ocultament present en alguns dels elements dels moviments més ràpids. Gran proporció de la música de Boismortier és per a sac de gemecs i viola de roda; elements musicals populars propis d’aquests instruments es poden reconèixer en l’heràldic segon moviment o en la Musette final.
Al Preface de L’art de Préluder (1719) Jacques- Martin Hotteterre (1674-1763) assenyala que existeixen dues espècies diferents de preludis. L’un és el preludi composat, normalment primer moviment d’una suite o sonata, i l’altre és el que ell anomena “veritable preludi”, aquell que l’intèrpret improvisa seguint certs patrons de forma i modulació establerts. Era habitual que l’instrumentista escalfés amb un o diversos preludis d’aquest tipus en la mateixa tonalitat de l’obra que s’interpretaria a continuació i L’art de Préluder representa una rara i valuosa oportunitat de descobrir com es portava a terme aquesta pràctica en la flauta travessera, la flauta de béc o l’oboè en aquells temps.
Els Leclair foren una família francesa de violinistes i compositors. Jean Marie Leclair (1697-1764), el més gran de sis germans músics, fou compositor, violinista i ballarí, considerat actualment el fundador de l’escola francesa del violí. Com a compositor, Leclair va imbuir l’estil de la sonata italiana amb elements de la dansa “lullyana” i de la pièce dels violistes i clavecinistes francesos. Va combinar els dos estils per fer-ne una síntesi, com ho van fer molts dels seus contemporanis. La seva harmonia és variada i colorista i inclou ocasionalment modulacions enharmòniques i progressions intensament cromàtiques. Algunes de les sonates op. 1, op. 2 i op. 9 per a violí de Leclair indiquen: Cette Sonate peut ce jouer sur la Flute Allemande. Les Sonates op. 2, entre les que trobem la Sonata n. 11 en si menor es publiquen a París el 1728, el mateix any en el que Leclair es presenta al Concert Spirituel i hi serà vigorosament aplaudit. Anys més tard Lluís XV citarà Léclair com a ordinaire de la musique du roi.
Tot i que el violoncel era més popular a Itàlia que a França, on predominava la viola da gamba, poc a poc va anar guanyant-hi popularitat. Jean-Baptiste Barrière (1707-1747) va començar estudiant la viola però més tard va esdevenir un dels violoncel·listes virtuosos més coneguts al seu temps. També va ser compositor i el 1733 va obtenir de Lluís XV un permís per a publicar a París sonates i altres obres instrumentals. La Sonata n. 1 en la menor del Livre I – Sonates pour violoncelle et basse pertany a aquesta primera època. Més endavant, després de diversos viatges a Itàlia, Barrière es va presentar en tres ocasions als Concert Spirituel durant les quals va impressionar el públic per la seva precisió interpretativa. Les seves obres assimilen elements de l’estil italià però alhora són riques en el gust francès en el seu discurs musical i la seva subtilesa.
Organista de Lluís XV a la Chapelle Royale i més tard organista titular a la Catedral de Notre-Dame de París, Louis-Claude Daquin (1694-1772) va gaudir d’important reputació com a intèrpret del teclat. Lloat per l’aristocràcia, el seu domini impecable de l’orgue i del clavicèmbal va portar grans multituds a escoltar-lo. Entre les seves obres més conegudes es troba Le Coucou, de la Troisième Suite del primer volum de les Pièces de Clavecin (1735).
El 1723 el flautista i compositor Michel Blavet (1770-1768) es va traslladar a París a l’entorn del duc Charles Eugène Lévis. Tres anys més tard va fer el seu debut al Concert Spirituel iniciant així la seva carrera pública. Durant el següent quart de segle Blavet apareixeria al Concert Spirituel més freqüentment que cap altre intèrpret i diverses cròniques de l’època el considerarien unànimement el millor flautista de França i fins i tot d’Europa, per la qualitat del seu so, la seva afinació pura i la seva tècnica brillant. És possible que moltes de les sonates per a flauta de Leclair i el seu concert per a flauta fossin escrits per a Blavet, ja que tot sovint tocaven plegats al Concert Spirituel. En diversos volums de Recueil de Pièces aplega duets i peces a solo per a flauta travessera, entre les que trobem la Gigue en Rondeau (1744). El 1732 publica les Sonates mêlées de pièces pour la flûte traversière avec le basse op. 2. Dedica el tercer moviment de la Sonata n. 1 en Sol Major a la petita princesa Henriette, filla de Lluís XV i aficionada a la música. Blavet aconseguiria la posició de primer flautista de La Musique du Roi el 1738 i de l’Opéra el 1740 sense rivals i rebria elogiosos comentaris per part de Telemann, Quantz o Voltaire.
“Isabel i Carmen, solistes i músics de cambra, trenquen el convencionalisme amb la seva combinació d’instruments. Amb la seva selecció, intrèpida i versàtil del repertori, ofereixen un resultat de nous sons i colors, així com noves perspectives en el frasseig musical. Una experiència musical que cal conèixer.”
“Són dos músics que senten l’art intensament i es fusionen quan toquen.”
“La capacitat d’entesa d’aquesta parella és extraordinària.”
“Una vetllada innovadora pel seu contingut, entretinguda i agradable, interpretada amb qualitat i virtuosisme excepcional… No es pot demanar més.”
Per Isabel Serra Bargalló
Com deia Claude Debussy, la música és l’art de donar color al temps. Debussy es refereix al temps real, aquell format per una successió de presents. Passat i futur són construccions mentals per tal d’ordenar les experiències viscudes i l’esdevenir. Però no és aquest temps el que acoloreix la música. La música es produeix en l’aquí i en l’ara.
El guitarrista i compositor lleidatà José Antonio Chic dedica 30 de diciembre a la seva dona i atura el temps commemorant, segons paraules del propi autor, el 30 de desembre de 1996, dia de dos naixements: el literal del seu fill Albert i el simbòlic de la mare, que va superar el greu perill que va córrer la seva vida.
Si cada moment que s’extingeix és reemplaçat per un de nou… existeix el temps? És potser això el que ens suggereix Conrad Setó amb la seva obra Present Eteri. La melodia i els arpegis d’aquesta peça flueixen, intemporals, amb naturalitat, com el cant d’una mare al seu fill. Del compositor montblanquí també escoltarem Narració, per a flauta sola i l’estrena mundial de Cábalas, per a guitarra, dedicada a Carmen Becerra.
Una altra manera de reflexionar sobre el temps és el memorial que rendim a algú que ja no està entre nosaltres. Elegía por Cintio Vitier, de Leo Brouwer, representa un cant del compositor cubà a l’obra, la personalitat i la creativitat de l’il·lustre compatriota, escriptor de vasta cultura i gran dimensió intel·lectual. En un moment de la peça es recrea una de les dances d’El Retablo de Maese Pedro de Manuel de Falla, admirat tant per l’homenatjat com pel propi Brouwer, de qui, per cert, cel·lebrem aquest 2019 el 80è aniversari.
Rememorant Robert Gerhard en el 50è aniversari de la seva mort escoltarem Capriccio, per a flauta i Fantasia, per a guitarra. Robert Gerhard va néixer a Valls, Tarragona, el 1896 i després de desenvolupar gran part de la seva vida i professió a Anglaterra esdevenint un compositor de prestigi internacional, va morir a Cambridge el 1970. Actualment, la música de Robert Gerhard és considerada pels experts com una de les grans fites de la composició de tot el segle XX.
A partir de l’arranjament per a soprano i guitarra del propi Heitor Villalobos sorgeix la versió per a flauta i guitarra de Bachianas brasileiras núm. 5. El poema de Ruth V. Corréa en què es basa la peça evoca el moment en que el dia acaba i apareix la lluna. Es tracta doncs del temps cíclic: la successió de llum i foscor, les fases lunars, el pas de les estacions… La peça és un clam a l’eternitat del cel, de la terra i de tota la Natura.
Des d’Argentina, Astor Piazzolla ens remet al temps històric: el dels calendaris i els rellotges. Amb la seva Histoire du Tango ens situa en presents llunyans successius que cataloga en quatre moviments: Bordel 1900, Café 1930, Nightclub 1960 i Concert d’ajourd’hui. Amb ells ens trasllada als llocs on es solien escoltar tangos i ens fa arribar els aromes, els colors i els ritmes diferenciats de cadascun dels estils d’aquest gènere musical.
“Un trío de mujeres tarraconenses (…) en un espectacular concierto.”
“Virtuosismo y emoción a dosis iguales de un trío de ases que ofreció lo mejor de ellas mismas a la ciudad que las vio crecer.”
Pablo Latorre, Diari de Tarragona 02/09/19
Accediu a través d’aquest enllaç:
María Parra, pianista i directora del Bouquet Festival, amb Isabel Serra Bargalló, flautista i component del trio que, conjuntament amb la clarinetista Cecília Serra Bargalló, oferirà el concert de cloenda d’enguany el proper divendres 30 d’agost al Claustre del Seminari de Tarragona.
Amb el nom TRIO SERRA’S & MARIA PARRA es presenta el concert del que gaudirem divendres 30 d’agost a les 21 h al Claustre del Seminari de Tarragona, com a cloenda del Bouquet Festival 2019.
De sòlida formació i dilatades carreres professionals, Isabel Serra Bargalló, flauta travessera, Cecília Serra Bargalló, clarinet, conjuntament amb la reconeguda pianista i compositora María Parra, s’uniran en aquesta ocasió única. Un trio d’asos que s’alinearà amb la voluntat compartida de fer música a alt nivell i amb especial recalcament en el repertori signat per dones compositores.
Per a més informació sobre la presentació del Bouquet Festival el passat 30 de maig, així com la programació de concerts podeu consultar els següents enllaços:
Article al Diari La República Checa
Bouquet Festival a Tarragona Turisme
Maurice Quentin de La Tour: Retrat de Lluís XV
Quan el 1715 es va eclipsar el Rei Sol, deixava com a successors al tron de França al seu besnét de cinc anys, que heretaria la corona i a Felip d’Orleans, el seu nebot, qui s’encarregaria de la regència. L’any 1722 mor el regent i es proclama la majoria d’edat de Lluís XV. Darrera la bellesa encantadora del nen-rei s’amagava una personalitat tortuosa i indolent que seria protagonista d’un dels regnats més controvertits de la història de França. El monarca, de vegades voluptuós i devorat pel desig, d’altres taciturn i angoixat pel pecat, desatenia les obligacions de la majestat, deixant els assumptes importants per al cardenal Fleury, primer ministre. El 1743 Fleury mor i l’apàtic rei, als 33 anys, es veu obligat a presidir personalment el Consell.
Isabel Serra i Glòria Coll presenten un concert de música de cambra amb repertori per a traverso i baix continu, violoncel sol i flauta sola, en relació a obres que es varen editar a París durant els primers anys de l’època de Lluís XV. Compositors com Boismortier, Leclair o Blavet eren habituals als anomenats Concert Spirituel, inaugurats a París el 1725 i que per favor del rei tenien lloc al gran Salon des Suisses del Palau de les Tulleries. La institució marcaria el món musical del moment per les seves innovacions i la qualitat de les seves produccions. En aquests anys existeix a París, a més, un variat mercat musical en el que trobem tant composicions dirigides a la Cort i a les diferents cases aristocràtiques com a petits grups de músics aficionats.
J. B. de Boismortier
Joseph Bodin de Boismortier (1689-1755) va ser el més prolífic i eclèctic dels compositors que varen escriure per a flauta entre 1720 i 1740. Partint de posicions “modernes” i decididament italianitzants, no va dubtar a situar-se també com a autèntic representant de l’ “estil antic” francès a la manera del més nostàlgic dels “lullystes” per tal de satisfer tots els gustos del mercat. Cap el 1722 es trasllada a París, on apareixen les seves primeres publicacions. Va ser un compositor molt prolífic i popular, amb èxit financer. A diferència d’altres coetanis com Leclair o Rameau va esdevenir un home ric sense la necessitat de patrons o protectors. Una gran proporció de la seva música és per a flauta, musette i viola de roda. La majoria de les seves composicions es dirigeixen al públic amateur. Les Six Suites de pièces pour une flûte traversière seule avec la basse op. 35, entre la que es troba la Quatrième Suite en Re Major, publicades a París el 1731, estan escrites en “estil antic” francès, i com a tals requereixen, en particular els préludes, una execució expressiva, solemne i pomposa; usant les paraules de Hotteterre: amb beaucop d’inegalité. L’estil italià es troba en algun cas ocultament present en alguns elements dels moviments més ràpids, brillants i tècnics.
Johann Joachim Quantz (1697-1773) fou l’eminent flautista, compositor, tractadista, fabricant de flautes i professor al servei del rei Frederic II de Prússia. Abans de l’etapa en que serviria al rei, però, l’interès de Quantz per la composició s’havia vist enormement beneficiat pel contacte amb un ampli repertori d’obres franceses i italianes. Alumne de Buffardin, entre 1724 i 1726 completa la seva formació amb un període a Itàlia i estances a França i Anglaterra. A París, gaudeix escoltant diversos instrumentistes, entre ells Blavet, amb qui establiria amistat i fructuós intercanvi flautístic i compositiu. De mans d’un copista anònim i conservat a la Biblioteca Reial de Copenhagen ens arriba el recull Fantasier og Capricier per a flauta realitzat per Quantz per a l’ús del seu reial alumne. Hi trobem composicions pròpies i d’altri, entre elles l’Allegro en si menor, de dubtosa autoria.
J. M. Leclair
Els Leclair foren una família francesa de violinistes i compositors. Jean Marie Leclair (1697-1764), el més gran de sis germans músics, fou compositor, violinista i ballarí, considerat el fundador de l’escola francesa del violí. Com a compositor, Leclair va imbuir l’estil de la sonata italiana amb elements de la dansa “lullyana” i de la pièce dels violistes i clavecinistes francesos. Va combinar els dos estils per fer-ne una síntesi, com ho van fer molts dels seus contemporanis. La seva harmonia és variada i colorista i inclou ocasionalment modulacions enharmòniques i progressions intensament cromàtiques. El 1723 va a París i el 1728 hi publica les seves 12 Sonates per a violí op. 2. La Sonata n. 11 en si menor, conjuntament amb les n. 1, 3 i 5 es pot interpretar, segons indicació expressa del compositor, també amb la flûte allemande o flauta travessera. El mateix any Leclair es presenta al Concert Spirituel on serà vigorosament aplaudit i el 1733 Lluís XV el citarà com a ordinaire de la musique du roi.
Avui en dia pràcticament desconegut, se sap que Jean Daniel Braun (c. 1728-1740) va ser membre de la capella ducal d’Épernon. Com que algunes de les seves obres també proveeixen una part de fagot alternativa a la de flauta, es pensa que Braun provablement tocava els dos instruments. Atribuïts a Braun, els Caprices composées expres pour former l’embouchure et Accoutumer la main aux difficultez; tant du même Auteur que de divers autres es troben en un apèndix d’una sonata per a flauta i baix continu publicada per “Mr. Braun” el 1740. L’autoria de Braun és no obstant incerta, ja que recorden fortament obres semblants de Johann Joachim Quantz o de Johann Martin Blockwitz. Inclosos en aquest recull de peces trobem tres capricis en re menor: Inventione: Andante, Fantasia: Vivace i Cappriccio: Allegro. Es poden tocar tant amb flauta com amb fagot o violoncel sols.
Músics entre els que s’identifica a Jacques Martin Hotteterre com a flautista.
Pertanyent a la quarta generació d’una família de fabricants d’instruments de vent, músics de la Cort francesa i compositors de la que es te informació des de principis del s. XVII, Jacques- Martin Hotteterre (1674-1763) en fou el més il·lustre membre. Se l’anomenava Le Romain per haver viatjat a Itàlia durant la seva joventut. Tocava el fagot, la musette i la flauta i fou molt buscat com a professor entre els diletants de l’alta societat. Els seu tractat Principes de la flûte traversière (1707) va tenir un enorme èxit a França i a altres països i va precedir L’art de préluder (1719). Aquest inclou el Preludi en re menor n. 3 que, conjuntament amb d’altres exemples, suposa una rara mostra de l’art de la improvisació de preludis en la literatura de l’escola francesa de la flauta del s. XVIII.
Entre 1728 i 1740 diverses de les composicions de Jean Daniel Braun, abans esmentat, es van imprimir a París. Aquestes composicions inclouen la Sonata en re menor n. 3 de les Sonates per a flauta i baix continu op. 1 amb la que culmina el concert.
Isabel Serra Bargalló - Flutist 