El París Rococó als inicis de Lluís XV – Notes al programa

Per Isabel Serra Bargalló

A les primeries del s. XVIII, quan s’eclipsa el Rei Sol, el seu besnét i successor és encara un infant. A la mort del regent Felip d’Orleans el 1722 es proclama monarca un nen de només 12 anys, de personalitat tortuosa i indolent, protagonista d’un controvertit regnat que marcarà la França rococó. Per favor del jove Lluís XV, assessorat pel seu primer ministre, el cardenal Fleury, s’inauguraran el 1725 a París els Concert Spirituel amb la intenció de proporcionar entreteniment a la burgesia acomodada, als aristòcrates i als viatgers. Els concerts es realitzaven per setmana santa i en dates religioses en les que tancaven altre tipus d’espectacles. Se celebraven al gran Salon des Suisses del Palau de les Tulleries i s’hi podien escoltar obres sacres barrejades amb peces instrumentals virtuoses. Entre els compositors i intèrprets amb els que es va comptar als Concert Spirituel trobem Boismortier, Leclair, Barrière o Blavet.

Palau de les Tulleries, París

PROGRAMA

Suite n. 4 op. 35 en Re Major (1731) – J. B. de Boismortier (1689-1755)

  • –  Prélude. Lentement
  • –  Air. Gaiment
  • –  Rondeau. Gaiment
  • –  Air. Doucement, et mesuré
  • –  Musette. Gracieusement

1er Prélude en si menor, de L’art de préluder (1719) – J. Hotteterre (1674-1763)

Sonata n. 11 op. 2 en si menor (1728) – J. M. Leclair (1697-1764)

  • –  Adagio
  • –  Allegro
  • –  Aria gratioso

Sonata n. 1 en la menor, del Livre II (1735) – J. B. Barrière (1707-1747)

  • –  Adagio
  • –  Allegro
  • –  Adagio
  • –  Allegro

Le Coucou, del 1èr Livre de pièces de clavecin (1735) – L. C. Daquin (1694-1772)

Gigue en Rondeau, del 1ère Recueil de Pièces (1744) – M. Blavet (1700-1768)

1er & 4e Préludes en Sol Major, de L’art de préluder – J. Hotteterre (1674-1763)

Sonata n. 1 op. 2 en Sol Major (1732) – M. Blavet (1700-1768)

  • –  Adagio
  • – Allegro
  • –  Aria 1a “L’Henriette”
  • –  Aria 2a
  • –  Presto

Joseph Bodin de Boismortier (1689-1755) va ser el més prolífic i eclèctic dels compositors que varen escriure per a flauta. De gran popularitat, a diferència d’altres coetanis va esdevenir un home ric sense la necessitat de patrons o protectors. La Quatrième Suite en Re Major, de les Six Suites de pièces pour une flûte traversière seule avec la basse op. 35 (1731), està escrita en estil antic francès a la manera nostàlgica dels “lullystes”. Com a tal requereix, en particular el Prélude, una execució expressiva, solemne i pomposa. Per altra banda, l’estil italià es troba ocultament present en alguns dels elements dels moviments més ràpids. Gran proporció de la música de Boismortier és per a sac de gemecs i viola de roda; elements musicals populars propis d’aquests instruments es poden reconèixer en l’heràldic segon moviment o en la Musette final.

Jacques-Martin Hotteterre

Al Preface de L’art de Préluder (1719) Jacques- Martin Hotteterre (1674-1763) assenyala que existeixen dues espècies diferents de preludis. L’un és el preludi composat, normalment primer moviment d’una suite o sonata, i l’altre és el que ell anomena “veritable preludi”, aquell que l’intèrpret improvisa seguint certs patrons de forma i modulació establerts. Era habitual que l’instrumentista escalfés amb un o diversos preludis d’aquest tipus en la mateixa tonalitat de l’obra que s’interpretaria a continuació i L’art de Préluder representa una rara i valuosa oportunitat de descobrir com es portava a terme aquesta pràctica en la flauta travessera, la flauta de béc o l’oboè en aquells temps.

Jean Marie Leclair

Els Leclair foren una família francesa de violinistes i compositors. Jean Marie Leclair (1697-1764), el més gran de sis germans músics, fou compositor, violinista i ballarí, considerat actualment el fundador de l’escola francesa del violí. Com a compositor, Leclair va imbuir l’estil de la sonata italiana amb elements de la dansa “lullyana” i de la pièce dels violistes i clavecinistes francesos. Va combinar els dos estils per fer-ne una síntesi, com ho van fer molts dels seus contemporanis. La seva harmonia és variada i colorista i inclou ocasionalment modulacions enharmòniques i progressions intensament cromàtiques. Algunes de les sonates op. 1, op. 2 i op. 9 per a violí de Leclair indiquen: Cette Sonate peut ce jouer sur la Flute Allemande. Les Sonates op. 2, entre les que trobem la Sonata n. 11 en si menor es publiquen a París el 1728, el mateix any en el que Leclair es presenta al Concert Spirituel i hi serà vigorosament aplaudit. Anys més tard Lluís XV citarà Léclair com a ordinaire de la musique du roi.

Tot i que el violoncel era més popular a Itàlia que a França, on predominava la viola da gamba, poc a poc va anar guanyant-hi popularitat. Jean-Baptiste Barrière (1707-1747) va començar estudiant la viola però més tard va esdevenir un dels violoncel·listes virtuosos més coneguts al seu temps. També va ser compositor i el 1733 va obtenir de Lluís XV un permís per a publicar a París sonates i altres obres instrumentals. La Sonata n. 1 en la menor del Livre I – Sonates pour violoncelle et basse pertany a aquesta primera època. Més endavant, després de diversos viatges a Itàlia, Barrière es va presentar en tres ocasions als Concert Spirituel durant les quals va impressionar el públic per la seva precisió interpretativa. Les seves obres assimilen elements de l’estil italià però alhora són riques en el gust francès en el seu discurs musical i la seva subtilesa.

Organista de Lluís XV a la Chapelle Royale i més tard organista titular a la Catedral de Notre-Dame de París, Louis-Claude Daquin (1694-1772) va gaudir d’important reputació com a intèrpret del teclat. Lloat per l’aristocràcia, el seu domini impecable de l’orgue i del clavicèmbal va portar grans multituds a escoltar-lo. Entre les seves obres més conegudes es troba Le Coucou, de la Troisième Suite del primer volum de les Pièces de Clavecin (1735).

Michel Blavet

El 1723 el flautista i compositor Michel Blavet (1770-1768) es va traslladar a París a l’entorn del duc Charles Eugène Lévis. Tres anys més tard va fer el seu debut al Concert Spirituel iniciant així la seva carrera pública. Durant el següent quart de segle Blavet apareixeria al Concert Spirituel més freqüentment que cap altre intèrpret i diverses cròniques de l’època el considerarien unànimement el millor flautista de França i fins i tot d’Europa, per la qualitat del seu so, la seva afinació pura i la seva tècnica brillant. És possible que moltes de les sonates per a flauta de Leclair i el seu concert per a flauta fossin escrits per a Blavet, ja que tot sovint tocaven plegats al Concert Spirituel. En diversos volums de Recueil de Pièces aplega duets i peces a solo per a flauta travessera, entre les que trobem la Gigue en Rondeau (1744). El 1732 publica les Sonates mêlées de pièces pour la flûte traversière avec le basse op. 2. Dedica el tercer moviment de la Sonata n. 1 en Sol Major a la petita princesa Henriette, filla de Lluís XV i aficionada a la música. Blavet aconseguiria la posició de primer flautista de La Musique du Roi el 1738 i de l’Opéra el 1740 sense rivals i rebria elogiosos comentaris per part de Telemann, Quantz o Voltaire.

Henriette, filla de Lluís XV