Maurice Quentin de La Tour: Retrat de Lluís XV
Quan el 1715 es va eclipsar el Rei Sol, deixava com a successors al tron de França al seu besnét de cinc anys, que heretaria la corona i a Felip d’Orleans, el seu nebot, qui s’encarregaria de la regència. L’any 1722 mor el regent i es proclama la majoria d’edat de Lluís XV. Darrera la bellesa encantadora del nen-rei s’amagava una personalitat tortuosa i indolent que seria protagonista d’un dels regnats més controvertits de la història de França. El monarca, de vegades voluptuós i devorat pel desig, d’altres taciturn i angoixat pel pecat, desatenia les obligacions de la majestat, deixant els assumptes importants per al cardenal Fleury, primer ministre. El 1743 Fleury mor i l’apàtic rei, als 33 anys, es veu obligat a presidir personalment el Consell.
Isabel Serra i Glòria Coll presenten un concert de música de cambra amb repertori per a traverso i baix continu, violoncel sol i flauta sola, en relació a obres que es varen editar a París durant els primers anys de l’època de Lluís XV. Compositors com Boismortier, Leclair o Blavet eren habituals als anomenats Concert Spirituel, inaugurats a París el 1725 i que per favor del rei tenien lloc al gran Salon des Suisses del Palau de les Tulleries. La institució marcaria el món musical del moment per les seves innovacions i la qualitat de les seves produccions. En aquests anys existeix a París, a més, un variat mercat musical en el que trobem tant composicions dirigides a la Cort i a les diferents cases aristocràtiques com a petits grups de músics aficionats.
J. B. de Boismortier
Joseph Bodin de Boismortier (1689-1755) va ser el més prolífic i eclèctic dels compositors que varen escriure per a flauta entre 1720 i 1740. Partint de posicions “modernes” i decididament italianitzants, no va dubtar a situar-se també com a autèntic representant de l’ “estil antic” francès a la manera del més nostàlgic dels “lullystes” per tal de satisfer tots els gustos del mercat. Cap el 1722 es trasllada a París, on apareixen les seves primeres publicacions. Va ser un compositor molt prolífic i popular, amb èxit financer. A diferència d’altres coetanis com Leclair o Rameau va esdevenir un home ric sense la necessitat de patrons o protectors. Una gran proporció de la seva música és per a flauta, musette i viola de roda. La majoria de les seves composicions es dirigeixen al públic amateur. Les Six Suites de pièces pour une flûte traversière seule avec la basse op. 35, entre la que es troba la Quatrième Suite en Re Major, publicades a París el 1731, estan escrites en “estil antic” francès, i com a tals requereixen, en particular els préludes, una execució expressiva, solemne i pomposa; usant les paraules de Hotteterre: amb beaucop d’inegalité. L’estil italià es troba en algun cas ocultament present en alguns elements dels moviments més ràpids, brillants i tècnics.
Johann Joachim Quantz (1697-1773) fou l’eminent flautista, compositor, tractadista, fabricant de flautes i professor al servei del rei Frederic II de Prússia. Abans de l’etapa en que serviria al rei, però, l’interès de Quantz per la composició s’havia vist enormement beneficiat pel contacte amb un ampli repertori d’obres franceses i italianes. Alumne de Buffardin, entre 1724 i 1726 completa la seva formació amb un període a Itàlia i estances a França i Anglaterra. A París, gaudeix escoltant diversos instrumentistes, entre ells Blavet, amb qui establiria amistat i fructuós intercanvi flautístic i compositiu. De mans d’un copista anònim i conservat a la Biblioteca Reial de Copenhagen ens arriba el recull Fantasier og Capricier per a flauta realitzat per Quantz per a l’ús del seu reial alumne. Hi trobem composicions pròpies i d’altri, entre elles l’Allegro en si menor, de dubtosa autoria.
J. M. Leclair
Els Leclair foren una família francesa de violinistes i compositors. Jean Marie Leclair (1697-1764), el més gran de sis germans músics, fou compositor, violinista i ballarí, considerat el fundador de l’escola francesa del violí. Com a compositor, Leclair va imbuir l’estil de la sonata italiana amb elements de la dansa “lullyana” i de la pièce dels violistes i clavecinistes francesos. Va combinar els dos estils per fer-ne una síntesi, com ho van fer molts dels seus contemporanis. La seva harmonia és variada i colorista i inclou ocasionalment modulacions enharmòniques i progressions intensament cromàtiques. El 1723 va a París i el 1728 hi publica les seves 12 Sonates per a violí op. 2. La Sonata n. 11 en si menor, conjuntament amb les n. 1, 3 i 5 es pot interpretar, segons indicació expressa del compositor, també amb la flûte allemande o flauta travessera. El mateix any Leclair es presenta al Concert Spirituel on serà vigorosament aplaudit i el 1733 Lluís XV el citarà com a ordinaire de la musique du roi.
Avui en dia pràcticament desconegut, se sap que Jean Daniel Braun (c. 1728-1740) va ser membre de la capella ducal d’Épernon. Com que algunes de les seves obres també proveeixen una part de fagot alternativa a la de flauta, es pensa que Braun provablement tocava els dos instruments. Atribuïts a Braun, els Caprices composées expres pour former l’embouchure et Accoutumer la main aux difficultez; tant du même Auteur que de divers autres es troben en un apèndix d’una sonata per a flauta i baix continu publicada per “Mr. Braun” el 1740. L’autoria de Braun és no obstant incerta, ja que recorden fortament obres semblants de Johann Joachim Quantz o de Johann Martin Blockwitz. Inclosos en aquest recull de peces trobem tres capricis en re menor: Inventione: Andante, Fantasia: Vivace i Cappriccio: Allegro. Es poden tocar tant amb flauta com amb fagot o violoncel sols.
Músics entre els que s’identifica a Jacques Martin Hotteterre com a flautista.
Pertanyent a la quarta generació d’una família de fabricants d’instruments de vent, músics de la Cort francesa i compositors de la que es te informació des de principis del s. XVII, Jacques- Martin Hotteterre (1674-1763) en fou el més il·lustre membre. Se l’anomenava Le Romain per haver viatjat a Itàlia durant la seva joventut. Tocava el fagot, la musette i la flauta i fou molt buscat com a professor entre els diletants de l’alta societat. Els seu tractat Principes de la flûte traversière (1707) va tenir un enorme èxit a França i a altres països i va precedir L’art de préluder (1719). Aquest inclou el Preludi en re menor n. 3 que, conjuntament amb d’altres exemples, suposa una rara mostra de l’art de la improvisació de preludis en la literatura de l’escola francesa de la flauta del s. XVIII.
Entre 1728 i 1740 diverses de les composicions de Jean Daniel Braun, abans esmentat, es van imprimir a París. Aquestes composicions inclouen la Sonata en re menor n. 3 de les Sonates per a flauta i baix continu op. 1 amb la que culmina el concert.
Isabel Serra Bargalló - Flutist 